Església a Catalunya

 

Lleida

«Va ser sempre molt feliç a Tanzània»

Gerard Soler ens acosta el testimoni del missioner Ramon Vicens

Jordi Curcó

En complir-se el segon aniversari de la mort del missioner Ramon Vicens

Espías, el seu poble natal, el Pont de Montanyana (Alta Ribagorça), l’ha

volgut recordar amb una escultura de ferro rovellat. Un altre fill del Pont de

Montanyana, Mn. Gerard Soler, rector de Santa Maria de Gardeny de Lleida i

amic de la infància d’en Ramonet, ens evoca la figura i tasca d’aquest pare

blanc que va servir tota la vida l’Església missionera a Tanzània.

Qui era el P. Ramon Vicens?

 El P. Ramon Vicens va néixer el 29 de maig de l’any 1944 al meu poble,

el Pont de Montanyana, a l’Alta Ribagorça, al límit amb el Pallars Jussà. De

jovenet va estar al Seminari de la Seu d’Urgell, ja que aleshores el nostre

poble pertanyia a la diòcesi d’Urgell, com després va dependre de la diòcesi

de Lleida i ara de Barbastre-Montsó. En aquells anys de Seminari, era habitual

que passessin missioners que ens parlaven de la vocació missionera. Fou en

aquest context que ell va decidir que es faria pare blanc, per anar de missioner

a l’Àfrica. Així va ser com va marxar a Gap (França), al noviciat que tenien

allí els pares blancs. Més tard va anar a Anglaterra per aprendre anglès i va

ser enviat a Tanzània, on va passar tota la vida de missioner.

 

Vàreu tenir l’oportunitat de conèixer i tractar el P. Ramon Vicens. Com era?

Vaig tenir el goig de conèixer-lo i tractar-lo des de petits. Les vacances

dels anys del Seminari les passàvem junts al Pont de Montanyana, i ja de

missioner, de tant en tant, venia a veure la família i ens retrobàvem. Cal

dir que no sempre va ser a l’Àfrica, sinó que també va passar una temporada

a Espanya, ajudant en l’animació missionera de les diverses diòcesis, també

va venir a la nostra diòcesi de Lleida. Jo el recordo com una persona molt

senzilla, pacífica, molt treballadora. Va ser sempre molt feliç amb el treball

missioner a Tanzània i el seu somni, quan estava entre nosaltres, era retornar

a l’Àfrica.

 

Quina va ser aquesta tasca missionera i com la va realitzar?

Sempre va estar a Tanzània, en diferents diòcesis d’aquell país. El seu

treball va ser crear i animar comunitats cristianes, també l’ensenyament i

l’educació, creant escoles i col·legis.

Quan i on va morir el P. Ramon Vicens?

Els missioners també tenen el seu temps de formació permanent. Ell des

de Tanzània va anar a Jerusalem a descansar i aprofundir en el coneixement

de la vida de Jesús als Llocs Sants. Al cap de pocs dies de ser allí ja no es va

trobar bé. Els metges li van dir que tornés com més aviat millor a Espanya,

a Barcelona, on viuen la mare i els germans. Li van diagnosticar un càncer i

encara va viure dos anys més. Ell, que sempre va ser molt conscient de la

gravetat de la malaltia, em deia que si aquell càncer li haguessin diagnosticat

a Tanzània hauria mort al cap de poc temps. Va morir a Barcelona el 27 de

maig del 2010, envoltat de l’amor de la mare i dels seus germans. Per voluntat

seva va ser enterrat amb el seu pare al cementiri del Pont de Montanyana, el

30 de maig.

Dos anys després el seu poble natal ha volgut recordar-lo i homenatjar-lo.

Com va sorgir aquesta iniciativa?

L’endemà de l’enterrament, jo mateix vaig presidir la missa a l’església

del poble amb un grup de preveres que no van poder assistir a l’enterrament,

que havia estat en diumenge. Ja en l’homilia d’aquell dia i també en la

del seu primer aniversari, vaig dir que, de tots els fills i filles del Pont de

Montanyana, el P. Ramon Vicens havia estat i és el més important. N’hi ha que

han prosperat molt: estudis, empreses, riqueses, etc., però en Ramonet ho va

deixar tot i es va lliurar amb entusiasme als més pobres, com a missioner a

l’Àfrica, a Tanzània, en els diferents llocs de missió que va treballar. Venia a

passar uns dies de vacances amb la seva família i amb la gent del Pont de Montanyana,

però el seu cor i la seva il·lusió era sempre retornar a Tanzània.

Com es va  materialitzar l’homenatge?

Al cementiri del nostre poble reposen les seves despulles, però jo desitjava

que el seu record fos més visible. Vaig parlar de tot plegat amb l’Ajuntament i

no van posar cap dificultat en el nostre propòsit. El primer que vaig fer va ser

escriure a tots els amics del P. Ramon Vicens i també als fills i veïns del Pont

de Montanyana, per proposar-los que en el segon aniversari de la mort féssim

tots plegats com a poble un homenatge al nostre estimat missioner. Així

va ser com el dissabte 26 de maig del 2012, vam celebrar una missa, a la qual

van acudir molts amics del P. Ramon i molts fills del poble i actuals veïns, que

s’hi van sumar amb entusiasme. Vam concelebrar una bon grup de mossens,

entre aquests Mn. Miquel Bada i Mn. Josep Torné, vinguts de la parròquia de

Santa Eulàlia de Vilapicina, de Barcelona, dos pares blancs i també antics rectors

del poble. Després de la celebració de l’Eucaristia, vam beneir i inaugurar

una escultura a la vora de la porta de l’església, feta amb ferro rovellat de

vaixell, en forma de mapa d’Àfrica, amb l’efígie de P. Ramon; la data del

naixement, del baptisme i defunció, a més de la dedicatòria: «Va passar fent

el bé. El Pont de Montanyana el recorda amb afecte i agraïment.» Fou una

jornada plena d’emocions i de lloança a Déu pel testimoniatge missioner del

nostre «Ramonet».

Quin missatge ha deixat als fills del Pont de Montanyana i als cristians

de casa nostra?

Que l’important a la vida és fer el bé, com Jesús, que va passar fent el

bé. El bé concret als altres. La gent valora molt que un es faci ric, que

sigui una persona important, que tingui poder, una bona carrera o un bon

lloc a la societat. El P. Ramon Vicens podia tenir tot això, per les qualitats

i els idiomes que sabia. Però ell, amb humilitat i sense orgull ni prepotència,

va escollir amb goig un altre camí que va donar sentit a la seva vida: passar

fent el bé. Ara predica des de la porta de l’església del seu poble a tots els

que s’hi acosten.

«Venia a passar uns dies de vacances amb la seva família i amb la gent del Pont de Montanyana, peròel seu cor i la seva il·lusió era sempre retornar a Tanzània»